S’explica que durant l’edat mitjana, en temps del comte d’Empúries, Ponç Hug, va haver-hi, una vegada, un pèssim any agrícola. El comte, amb un gran sentit de justícia, va manar que se li entregués tot el gra recollit a la vila, per repartir-lo entre tots els seus súbdits, i evitar així la fam entre els més pobres. Un ric home del paratge, de molta nomenada, va voler fer la llei pel seu cantó, i va agafar tot el blat que va poder arreplegar i el va carregar en una carreta tirada per bous. De Castelló volia anar cap a Roses on l’esperava un vaixell per embarcar ben lluny, però havia d’anar-hi en negra nit per no ser descobert, i havia de travessar la zona dels estanys. En arribar-hi, els bous van començar a enfonsar-se, i com més descarregava més s’enfonsava en el llot de la maresma, fins que blat, bous, carreta i ric home van desaparèixer engolits pels fangs. Des d’aleshores, del fons de les aigües dels estanys se senten els planys dels bous, com a record de la malifeta. Aquest crit, autènticament, és el del mascle del bitó, a l’època de zel. Aquesta mena d’udol de bou, que surt dels estanys, es va deixar de sentir a partir dels anys seixanta en què aquest ocell va desaparèixer, però d’ençà la creació del Parc Natural dels Aiguamolls de l’Empordà el bruel torna a sentir-se. Gràcies a la protecció, el bitó torna a criar en aquesta zona i s’ha aconseguit, així, fer reviure la llegenda.
 |
| Bruel |
No hay comentarios:
Publicar un comentario